Avui és el solstici d’estiu. Aquesta etapa és més curta del que seria possible anant en bicicleta de muntanya, ja que seria lògic avançar fins a Gernika com a mínim, però he decidit quedar-me a Ziortza-Bolíbar, per fer nit a l’hostatgeria del monestir de Zenarruza ja que em fan mal uns músculs d’una cama i es fa difícil seguir amb normalitat.
Els primers onze quilòmetres es fan per pistes de muntanya interiors, fins que anem a la costa i arribem a Deba, d’allí a Mutriku, a Ondarroa i entrem a l’interior i fem els darrers 20 km per carreteres de muntanya i pistes forestals. He de passar per carreteres ja que l’estat de les pistes del Camino és bastant lamentable i perillós.
A Bolíbar es pot visitar, quan està obert, el museu dedicat a Simón Bolívar, però jo no n’he tingut encara l’oportunitat perquè té uns horaris estranys i sense cap coincidència amb la lògica turística. Bolíbar té un museu dedicat a Bolívar perquè la seva família paterna tenia l’origen en aquest poble. Zenarruza és un monestir situat a dos quilòmetres de Bolíbar, un lloc tranquil i ideal per reposar i meditar.
Etapa 24 a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4973495
Track GPS Etapa 24 per descarregar: http://goo.gl/ds0l8S
Distàncies: Alberg Santa Klara – Monestir de Zenarruza 41 km
Poblacions:
Descarregueu el track 24 amb BIDI QR
Zumaia
Itziar
Deba
Mutriku
Ondarroa
Markina-Xemein
Ziortza-Bolíbar
Zenarruza
Aquesta és una etapa clàssica del Camino de Santiago, però evita els trams no accessibles per a la bicicleta de muntanya i troba alternatives per pistes forestals i carreteres. Fins a Pasaia anem per camins de muntanya i pistes forestals, amb poc pendent i en bastant mal estat per culpa de les pluges d’hivern i primavera. A Pasaia podem travessar la ria amb una barqueta-taxi i anem fins al final de Donostia per zones urbanes. De Donostia a Orio hi anem per pistes forestals i d’Orio a Zumaia per carreteres costaneres.
D’Etxalar he anat a Bera de Bidasoa i d’allí he baixat fins al mar, a Hondarribia, per tal de tancar el primer tram del viatge de costa a costa. He arribat a l’Atlàntic per l’eix pirinenc havent completat més de 1.000 km en BTT.
Se surt d’Orreaga i es puja un petit port de muntanya, Ibañeta, per carretera abans d’entrar en una pista forestal al costat de l’Ermita del Salvador. Des d’allí baixarem fins a la vall d’Aldudes, sota administració francesa, en un descens inacabable i impressionant.
La primera part de l’etapa és per carretera. Es pugen dos ports de muntanya, de dificultat progressiva, fins que s’arriba a la fita dels 1.300 m. En aquest punt es comença a circular per pista forestal i s’entra a dins del parc natural de la Selva d’Irati, el bosc més gran de Navarra. Pràcticament un terç de tota l’etapa es fa per dins d’Irati i és un paisatge espectacular. Quan se surt d’Irati se segueixen carreteres comarcals fins a la fàbrica d’armes d’Orbaizeta i d’allí es puja a Orreaga per pistes forestals.
Avui també he triat fer el recorregut per carretera. És perquè m’agradaria passar per Roncal, i si segueixo la Transpirinenca quan arribi a Ansó m’hauré de desviar cap al nord i entrar a Navarra per una altra banda.
Aquesta etapa ja portava a Aragüés per carretera de muntanya, de manera que no s’altera la ruta de la Transpirinenca clàssica, però he fet una variació menor a partir d’Aragüés, ja que segueixo els consells que m’han donat algunes persones que coneixen la zona per la que hauria de passar i m’han informat que l’estat dels camins és nefast. Així doncs, he alterat el recorregut previst i he anat per carretera de Castiello a Hecho, on hi ha un càmping, en lloc d’arribar a Navarra passant per Urdués avui tal i com tenia pensat.
L’etapa d’avui és més curta del que inicialment havia previst, ja que volia arribar a Aragüés del Puerto però la finalitzo a Castiello, a 18 km d’Aragüés però el punt més proper amb càmping.
De Torla a Fiscal s’hi va per carretera, i són uns 20 km que es fan de pressa, però a partir de Fiscal comença una de les etapes més dures de tota la meva transpirinenca. El motiu fonamental és l’estat de les pistes forestals, que estan molt castigades pels efectes de l’hivern.
M’he hagut de quedar tres dies al càmping perquè no parava de ploure. És un mes de juny atípic: plou cada dia i fa prou fred com per mantenir la neu a les carenes a mitjans de juny. Comença a notar-se l’acumulació d’aigua a tots els Pirineus, ja que l’aigua ha fet pujar els nivells dels rius i ja hi ha algunes alertes permanents dels serveis de Protecció Civil. Comença a haver-hi inundacions importants als Pirineus catalans.